Lluisa Queralt TomasDiscapacitat i ictus: Lluïsa Queralt Tomàs

ORCID: 0000 – 0003 – 3323 – 4877

Objectiu principal: Tesi doctoral per article/s

L ’ictus es la segona causal mundial de discapacitats a llarg termini27,28. Així doncs, l’ ictus es una complexa condició i com a resultat, els supervivents necessitaran i utilitzaran recursos sanitaris (cures en el període agut, rehabilitació, serveis socials i comunitaris). L’envelliment progressiu de la població fa que augmenti el nombre de persones afectades, augmentant així, la mortalitat i les discapacitats que depenen de l’estat funcional previ del pacient i de la severitat de l’episodi agut.

Desprès de l’alta hospitalària no sols serà important les estratègies de prevenció vascular per disminuir la freqüència i la gravetat dels nous episodis sinó que a mes, un dels aspectes mes importants serà les cures posteriors (adaptació del pacient, el cuidador i el maneig de la discapacitat, sobretot en els pacients mes fràgils) amb l’objectiu de minimitzar les repercussions personals, familiars i socials29 fins a arribar o intentar aconseguir el mateix grau d’autonomia previ, la reintegració tant social com familiar dels pacients, així com les adaptacions a la llar i els recursos socials necessaris que garantitzen la continuïtat de les cures dels pacients i la transició dels pacients entre els diferents nivells assistencials. No cal oblidar les actuacions preventives amb el cribratge del risc socio-familiar. Un 25-30% dels pacients que han sofert un ictus presentaran trastorns depressius i signes de deteriorament cognitiu o demència vascular, pel que precisaran un seguiment dels mateixos. La carrega global d’una malaltia es la que considera tant les conseqüències mortals i no mortals (amb discapacitats) que provoquen les malalties, en aquest sentit, l’ ictus ocupa el segon lloc en quant a carrega per malaltia a Europa (el 6,8% de la pèrdua d’anys de vida ajustats per discapacitats- AVAD).

Estem així davant d’un problema que no sols afecta a la persona amb ictus que presenta una incapacitat secundaria, sinó que també afecta a la família i als recursos de les cures per causar una dependència i una necessitat de cures informals, on el seu cost a la població general s’estima al voltant de 21.500 €/any; representant la quarta causa d’anys de vida perduts per discapacitat, la causa mes important per discapacitat en l’adult i la segona causa de demència. Els resultats de nombrosos estudis posen de manifest l’alt cost social produït per l ’ictus en relació amb el grau de dependència funcional residual i la seva duració temporal per les cures a rebre. No obstant tot això, hi ha un infraregistre tant del NIHSS (National Institute of Health Stroke Scale, indicador hospitalari de severitat de l’ ictus) com també infraregistre en l’avaluació de les activitats vida diària per mitja del Barthel a l’alta hospitalària i que es un indicador important a Atenció Primària. Possiblement, aquells casos on la major severitat clínica i el pitjor pronòstic no tenen al seu informe d’alta hospitalària variables importants com el NIHSS o el Barthel, tal i com suggereix el fet que en els casos on no estan aquests registres del NIHSS com el Barthel es on es concentren el 40 % dels casos on el valor a l’escala del Barthel ≤60 o on la mortalitat al final de l’estudi es del 55’9%.

Per tant, hauríem de disposar d’eines per tal d’identificar aquells pacients amb menor acceptació de la seva discapacitat residual que serà útil per als cuidadors per tal de planificar una estratègia de rehabilitació per afavorir el seu procés d’adaptació. També hem de disposar d’intervencions que faciliten la participació perllongada en activitats físiques ja que han demostrat millor resultats en quant a menor discapacitat i una major participació de les persones afectades. En aquest sentit, el suport social es reconegut com un dels mes importants determinants en la seva qualitat de vida, de manera que les xarxes socials i els suports familiars es consideren prioritaris desprès de l’episodi de l’ ictus.

S’ha realitzat una regulació del reconeixement del grau de dependència en base a la seva capacitat per realitzar les activitats bàsiques de la vida diària per la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, però la majoria de transferències al domicili de pacients amb un episodi d’ictus es realitza sense avaluació del risc de fragilitat socio-familiar ni de les necessitats funcionals i sense contacte amb els serveis socials de suport. La disponibilitat d’un protocol estandarditzat d’avaluació Interdepartamental a l’Atenció primària en el marc del Programa d’atenció a la Cronicitat i del (Programa Salut + Social) ajudarà a revertir aquesta situació.

Per resumir, donada la carrega epidemiològica de l’Ictus en un context de progressiva geriatrització de la nostra població, pretenem conèixer la incidència de fragilitat entre els pacients que han sofert un primer episodi de ictus, el seu context de risc socio-familiar, i identificar aquelles oportunitats de millorar el seu abordatge integral i coordinat dels àmbits sanitari i social. Un protocol estandarditzat d’avaluació Interdepartamental a l’Atenció primària en el marc del Programa d’atenció a la Cronicitat (PIAISS) seria un instrument d’avaluació integral i multidimensional de les següents àrees bàsiques: cognitiva, activitats de la vida diària, auto-cura, mobilitat i simptomatologia depressiva. Es tracta d’un procés diagnòstic per la recollida sistemàtica interdisciplinar de problemes i variables mediques, funcionals i psicosocials amb la finalitat de definir un pla de tractament i cures integral específic per un individu concret. No només te l’objectiu de detectar possibles riscos (per ex. risc de caigudes), sinó també definir les funcions preservades (per ex. mobilitat i autonomia per les activitats bàsiques). El professional d’infermeria d’Atenció Primària, assumint un rol coordinador, deuria ser el responsable del Pla d’Atenció integral d’aquestos pacient incloent l’avaluació de riscos.

Per tot això els objectius fonamentals d’aquesta tesis són: quantificar la incidència de nous casos de “fragilitat/risc socio-familiar” després de un primer episodi de ictus, i millorar la qualitat i coordinació en l’atenció als mateixos des de l’alta hospitalària amb els recursos socials i familiars (Experiència Salut + Social). Informe alta hospitalària predefinit amb els indicadors del Sistema d’Informació de l’Ictus agut (PDMVC), i protocol Acollida a l’Atenció primària en el marc del programa d’atenció a la cronicitat.

13271852_824400337693195_115842844_o